Quan comencen a escassejar les imatges de dolor que ens regalen les grans tragèdies, els periodistes tiren de beta per allargar al màxim l’espectacle. Un recurs senzill consisteix a trobar un culpable. Si la desgràcia passa a Barcelona, fes que un madrileny valori la situació; si passa a Terrassa, enraona amb algú de Sabadell; i si passa a Reus, fes parlar als de Tarragona. Treballant així, segur que trobes un culpable, almenys per vestir un titular.

L’últim exemple el tenim amb el cicló del sudest asiàtic: l’ONU acusa la junta militar birmana de manca de previsió.

Una de les mentides més grosses del dia estava servida ja a les vuit del matí, quan Josep Cuní ha pronunciat allò de “segons ha pogut saber Matins a TV3…” per anunciar que el Govern rectifica i manté la prohibició d’omplir piscines. La notícia era pública des de dimecres a la tarda i lògicament, la recollien avui tots els diaris. Per què una notícia és doblement bona si és una exclusiva?, per què creuen els periodistes que són el centre de l’univers? Si Galileu Galilei aixequés el cap, posaria tothom al seu lloc.

L’eufemisme és, possiblment, la mentida més grossa i recurrent del periodisme. La setmana passada, l’alcalde de Banyoles, Miquel Noguer (CiU), expressava públicament la seva preocupació per un procés que és fàcil d’entendre: aturada de la construcció, acomiadament de treballadors, grups d’homes passejant pels carrers i per tant, augment de la delinqüència. Mentre que aquest bon alcalde ja posa les barbes en remull, encara hi ha periodistes que no mencionen ni per Déu la paraula crisi, i es conformen amb desacceleració.

Tothom carrega tintes avui contra la junta militar que governa l’antiga Birmània. Deuen ser molt dolents aquests militars! No deixen entrar reporters al país, no deixen entrar els organimsmes d’ajuda internacional. Tot això és terrible, no ho qüestiono. Però també és horrorós el periodisme actual. Per què resulta impossible trobar avui un sol reportatge que canti una sola de les virtuts del règim? Alguna cosa bona deuen fer, però remar a contracorrent cansa els braços; és més fàcil deixar-se portar.

Moltes dones, moltes borratxeres, moltes discoteques…, el crac ha fet de tot, segons coincideixen tots els mitjans. És trist que no hi hagi cap periodista que hagi presentat un sol video, una sola foto, que certifiqui tot això. Em plantejo dues possibilitats: o bé és mentida tot el que s’ha dit/escrit sobre Ronaldinho, o bé la censura no permet publicar. En qualsevol dels dos casos queda malparada la professió, més encara si tenim en compte que qualsevol persona (i no cal que sigui periodista) porta a sobre un mòbil amb càmara incorporada. Sort que Maradona li ha donat al Cèsar el que és del Cèsar.