Quan comencen a escassejar les imatges de dolor que ens regalen les grans tragèdies, els periodistes tiren de beta per allargar al màxim l’espectacle. Un recurs senzill consisteix a trobar un culpable. Si la desgràcia passa a Barcelona, fes que un madrileny valori la situació; si passa a Terrassa, enraona amb algú de Sabadell; i si passa a Reus, fes parlar als de Tarragona. Treballant així, segur que trobes un culpable, almenys per vestir un titular.

L’últim exemple el tenim amb el cicló del sudest asiàtic: l’ONU acusa la junta militar birmana de manca de previsió.

Tothom carrega tintes avui contra la junta militar que governa l’antiga Birmània. Deuen ser molt dolents aquests militars! No deixen entrar reporters al país, no deixen entrar els organimsmes d’ajuda internacional. Tot això és terrible, no ho qüestiono. Però també és horrorós el periodisme actual. Per què resulta impossible trobar avui un sol reportatge que canti una sola de les virtuts del règim? Alguna cosa bona deuen fer, però remar a contracorrent cansa els braços; és més fàcil deixar-se portar.